divendres, 21 d’octubre de 2011

Una immersió compensatòria


A l'escola on vaig anar, els mestres, majoritàriament catalans, ens parlaven en la seva llengua. L'empraven amb la naturalitat i l'eficàcia afectiva que transmeten els nadius, en un procés molt semblant al que s'estableix entre mares i fills. Donat que nosaltres no teníem cap vincle emocional amb el nou país, es fa difícil imaginar el desenvolupament del sentiment de pertinença per una altra via. No era un tema normatiu, no es tractava que ens parlessin en català per complir la llei. El vincle anava més enllà del seu deure de funcionaris: a través d'ells anàvem obrint finestres als espais domèstics dels catalans, aquells als quals no accedíem precisament perquè no disposàvem de cap família catalana amb qui conviure. Ens descrivien, amb l'excusa de la llengua, com vivien, com veien el món i ens feien properes les seves històries personals i col·lectives. Però l'entorn, per sort, era molt divers. La resta d'alumnes, majoritàriament castellanoparlants, ens van descobrir altres universos de regions espanyoles llunyanes. Amb els anys i a mesura que l'alumnat s'anava diversificant en nacionalitats, l'única cosa comuna que teníem era la llengua. Ni la classe social, ni el poder adquisitiu, ni les creences religioses, ni els costums o la vestimenta, l'únic que ens feia del mateix lloc era que havíem après a resoldre problemes de matemàtiques i els països del món en una mateixa llengua. Fins i tot si ens parlàvem en castellà semblava que el català ens unia d'una manera inconcreta. Els pares d'aquells nens, però, no van oposar-se mai, ni en la seva condició d'espanyols, a la immersió lingüística: veien que aquesta, lluny de representar un greuge als seus fills, els preparava per desenvolupar-se en igualtat de condicions amb els que sí que venien de famílies catalanoparlants.

Najat el Hachmi Escriptora
Dijous, 15 de setembre del 2011

Com a mestra d’aquest municipi que, en el seu moment, anys 79/80 va haver de fer el reciclatge de català per impartir les classes en aquesta llengua, estic totalment d’acord amb el que diu la Sra. Najat. Els nens aprenen sense adonar-se el català a l’escola i a casa i al carrer el castellà.

Els resultats en les proves de selectivitat demostren que el nivell de castellà dels alumnes catalans són comparables a la mitjana dels alumnes d’altres comunitats. Perquè no permetre que la llengua sigui el denominador comú dels nens a les nostres escoles? Puc assegurar que els nens i nenes no tenen cap problema, com sempre el problema el tenim els adults.

De vegades sentir la veu dels que han (“patit?”) la immersió lingüística val la pena, perquè la seva valoració i punt de vista ens pot sorprèndre.
Teresa Cumplido
(Mestra i regidora)

Cap comentari:

Publica un comentari