dilluns, 2 de setembre de 2013

Aturem el xoc de trens!


Fa un any, vaig parlar de que calia permetre els ciutadans escollir lliurement sobre el futur de Catalunya. Parlar del dret a decidir encara tenia connotacions independentistes, no com ara. Això potser va portar a males interpretacions o a comprensions incorrectes de les meves paraules. Avui, el dret a decidir només compta amb l'oposició frontal del PP. Certament, el PSOE no ho ha manifestat, tampoc, obertament. Encara hi ha por que decidir el futur d'un poble impliqui la ruptura de l'Estat. Però, cap a on ens porta tot plegat?

La radicalització de la política catalana, a partir del passat onze de setembre, ens ha dut a un escenari d'oposició frontal amb l'Estat espanyol. El trencament de les negociacions, gairebé inexistents, d'un nou pacte fiscal ens van dur a unes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Els que volien aprofitar l'onada independentista de la manifestació de fa un any, se'ls va fer massa llarga la campanya. La gent, molt coherent amb la seva manifestació popular, va castigar els oportunistes i va premiar els que, tota la vida, han manifestat la seva voluntat independentista. L'escenari polític començava a canviar.

Lluny de fer marxa enrere i de buscar posicions més pròpies de la història recent, CiU es va aliniar amb ERC per a governar Catalunya. Molt hàbilment, Esquerra no es va pujar al carro del Govern i, des de llavors, li està donant suport sense patir cap desgast polític per la gestió i les retallades. Això porta CiU a perdre l'hegemonia política a Catalunya i a un increment substancial d'ERC en les enquestes d'opinió. Tot plegat, en un any de diferència.

La radicalització de les posicions, lluny d'apropar, ens allunya cada cop més d'Espanya. ¿De quina Espanya? De la que governa el PP, amb mà dura i amb un discurs patriòtic, emfatitzat recentment amb el conflicte de Gibraltar. El PP està jugant a fomentar l'anticatalanisme, amb la llei Wert i d'altres. Cosa que, afegit a l'immobilisme pràctic del PSOE i a la debilitat del PSC, ens porta a un escenari de disputa i de major enfrontament en el 2014. Les forces manifestament independentistes (CiU i ERC) ens porten a una consulta que comptarà, sense cap dubte, amb l'oposició frontal i radical de la dreta més rància (PP).

¿I què passarà després del 2014? Doncs, ningú ho sap! Però, el més probable és que la consulta acabi al Tribunal Constitucional, judicialitzant la "causa catalana" i, possiblement, a Estrasburg. Això desenvocarà en unes noves eleccions autonòmiques que, amb molta probabilitat, donaran una majoria important a ERC. Els republicans es veuran obligats a proclamar l'Estat català de manera immediata. Però, ¿tindrà prou força Catalunya en el marc europeu i internacional per a ser reconeguda com a Estat? O, en canvi, ¿serà el PP qui guanyi la batalla, provocant la indignació i la desolació de la majoria catalana? Que ningú dubti que, si cal, el PP farà un ús de la força, en cas que els països europeus no reconeguin la sobirania del poble català, amparat en el manteniment de la unitat de l'Estat.

Potser va sent hora que la política doni un gir i ens preocupem més, tots plegats, pels problemes reals (els socials i els econòmics) del nostre país. Certament, tota aquesta onada de canvi que demana una societat que està patint una de les crisis més fortes i més dures de la història necessita de solucions diferents, imaginatives i fins i tot radicals en alguns aspectes. Però sempre ho hem de fer des del diàleg, el debat, el consens i, per suposat, la pau.

3 comentaris:

  1. Respectant molt la teva "fantàstica" valoració que no comparteixo et posso un altre cara a la moneda, no em fan por les tanquetes dels militars ni el diluvi universal.

    http://opinacat.blogspot.com.es/2012/10/carme-forcadell-33-raons-per-demanar-la.html

    En un estat democràtic la veu de la majoria dels ciutadans és la que fa el camí, els polítics són els que la fan callar ! siguin quins siguin els resultats les voluntats no es poden doblegar per la por a les represàlies,

    ResponSuprimeix
  2. Si, segurament m'he excedit en sembrar la por. Certament, no hem de tenir cap por per defensar allò que es creu.

    No obstant, estem en una espiral que ningú sap com acabarà i és lògic que tothom tingui dubtes i tracti d'imaginar el futur immediat. Segurament, ni CiU ni ERC són conscients de què suposarà el camí on ens porten. Tampoc el PP és conscient de que l'oposició frontal i l'enrocament en posicions rígides i inflexibles no porta a res bo. Potser tots guanyaran vots en un futur immediat, però on ens portarà tot això?

    I amb això, també critico la posició poc activa del PSC. Ens estem quedant fora del debat polític i amb un projecte que resulta, a hores d'ara, poc engrescador, a nivell nacional. Sempre he defensat el dret a decidir i crec que el PSC hauria de permetre la llibertat d'elecció, en aquest cas, als militants i simpatitzants. No podem oblidar que en el partit socialista hi ha una tradició catalana i una cultura espanyola que conviuen en harmonia, respecte i tolerància. Qui vulgui excloure una de les dues perd l'essència del PSC. Els dos sentiments conviuen i cadascú té el que té. No ens poden obligar a triar-ne un. Per això penso que el PSC no s'hauria de pronunciar en favor de cap d'ells. El Federalisme no és un sentiment, és un model. Segurament, seria el més apropiat per a resoldre aquest conflicte cap ons ens han portat. Però, el canvi de model de societat que la gent demana i reclama necessita d'un pacte i un consens de la majoria. Si no hi ha consens, hi ha xoc de trens.

    ResponSuprimeix
  3. "No podem oblidar que en el partit socialista hi ha una tradició catalana i una cultura espanyola que conviuen en harmonia, respecte i tolerància. Qui vulgui excloure una de les dues perd l'essència del PSC."

    Amb quedo amb aquestes dues frases que simbolitzen molt bé la ideologia socialista.
    Quan les situacions són extremes és produeixen els canvis, en aquest cas és la dura crisi que patim que fa remoure les estructures que fins ara no s’havien qüestionat.

    Els canvis són senzillament axó, canvis; ni millors ni pitjors però està clar que cada moment social/ econòmic requereix d’un marc i si el resultat és que la majoria de ciutadans vol la sobirania, malgrat no s’estigui d’acord s’haurà d’acceptar, fer el contrari es una mostra de tirania i autoritarisme propi de qualsevol regim feixista, el Partit Popular ja s’ho farà !, i els socialistes han de continuar amb el discurs que tant bé expresses i he volgut reproduir.

    Hi han moltes possibilitats de que el referèndum, si es fa, no surti favorable a la sobirania, pel que quedarà clar i palès que hi han molts ciutadans que sí volen la independència però que no són prous, no obstant el govern central sigui el PP o el PSOE, tindrà que tenir cura i respectar aquesta gran part de la població que encara que no siguin majoria en són un munt a tenir en compte per no potenciar reaccions extremes i trepitjar sentiments que no porten a res constructiu.

    ResponSuprimeix