Fa un any, vaig parlar de que
calia permetre els ciutadans escollir lliurement sobre el futur de Catalunya. Parlar del dret a decidir encara tenia connotacions independentistes, no com ara. Això potser va portar a males interpretacions o a comprensions incorrectes de les meves paraules. Avui, el dret a decidir només compta amb l'oposició frontal del PP. Certament, el PSOE no ho ha manifestat, tampoc, obertament. Encara hi ha por que decidir el futur d'un poble impliqui la ruptura de l'Estat. Però, cap a on ens porta tot plegat?
La radicalització de la política catalana, a partir del passat onze de setembre, ens ha dut a un escenari d'oposició frontal amb l'Estat espanyol. El trencament de les negociacions, gairebé inexistents, d'un nou pacte fiscal ens van dur a unes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Els que volien aprofitar l'onada independentista de la manifestació de fa un any, se'ls va fer massa llarga la campanya. La gent, molt coherent amb la seva manifestació popular, va castigar els oportunistes i va premiar els que, tota la vida, han manifestat la seva voluntat independentista. L'escenari polític començava a canviar.
Lluny de fer marxa enrere i de buscar posicions més pròpies de la història recent, CiU es va aliniar amb ERC per a governar Catalunya. Molt hàbilment, Esquerra no es va pujar al carro del Govern i, des de llavors, li està donant suport sense patir cap desgast polític per la gestió i les retallades. Això porta CiU a perdre l'hegemonia política a Catalunya i a un increment substancial d'ERC en les enquestes d'opinió. Tot plegat, en un any de diferència.
La radicalització de les posicions, lluny d'apropar, ens allunya cada cop més d'Espanya. ¿De quina Espanya? De la que governa el PP, amb mà dura i amb un discurs patriòtic, emfatitzat recentment amb el conflicte de Gibraltar. El PP està jugant a fomentar l'anticatalanisme, amb la llei Wert i d'altres. Cosa que, afegit a l'immobilisme pràctic del PSOE i a la debilitat del PSC, ens porta a un escenari de disputa i de major enfrontament en el 2014. Les forces manifestament independentistes (CiU i ERC) ens porten a una consulta que comptarà, sense cap dubte, amb l'oposició frontal i radical de la dreta més rància (PP).
¿I què passarà després del 2014? Doncs, ningú ho sap! Però, el més probable és que la consulta acabi al Tribunal Constitucional, judicialitzant la "causa catalana" i, possiblement, a Estrasburg. Això desenvocarà en unes noves eleccions autonòmiques que, amb molta probabilitat, donaran una majoria important a ERC. Els republicans es veuran obligats a proclamar l'Estat català de manera immediata. Però, ¿tindrà prou força Catalunya en el marc europeu i internacional per a ser reconeguda com a Estat? O, en canvi, ¿serà el PP qui guanyi la batalla, provocant la indignació i la desolació de la majoria catalana? Que ningú dubti que, si cal, el PP farà un ús de la força, en cas que els països europeus no reconeguin la sobirania del poble català, amparat en el manteniment de la unitat de l'Estat.
Potser va sent hora que la política doni un gir i ens preocupem més, tots plegats, pels problemes reals (els socials i els econòmics) del nostre país. Certament, tota aquesta onada de canvi que demana una societat que està patint una de les crisis més fortes i més dures de la història necessita de solucions diferents, imaginatives i fins i tot radicals en alguns aspectes. Però sempre ho hem de fer des del diàleg, el debat, el consens i, per suposat, la pau.
