dijous, 12 d’agost de 2021

Ens hem abocat a la pandèmia, però no ens poden demanar miracles


 

 

Tots pensàvem que la vacunació estava dominant ja la pandèmia i va i resulta que ha començat una cinquena onada. Hi ha perills gravíssims en tot plegat i que no siguin evidents no vol dir que no siguin reals. Sense entrar en qüestions epidemiològiques molt tècniques, que seria molta presumpció per part nostra, sí que volem dir algunes altres coses.

 

–El govern català va pecar potser d’un excés d’optimisme aprovant una “desescalada” de cara a l’estiu, animada per unes bones dades de vacunació. Ells mateixos ho han reconegut i poc més podem afegir-hi.

 

–Com a partit de govern a Calafell, no podem tenir més clara la idea de lleialtat institucional. I més en una època tan complicada com la present. Però hi ha coses que tampoc no poden ser.

 

–Els ajuntaments ens hem trobat venuts per enèsima vegada des que va esclatar la pandèmia. La Generalitat ens traspassa la patata calenta del que li correspon i que no vol o no sap atendre.

 

–Ens demanaven que tanquéssim platges i altres espais públics... I amb quins mitjans? A Calafell tenim 60 agents de policia local i amb un cost econòmic important. Amb els mateixos quilòmetres de platja, la guàrdia urbana de Barcelona disposa de més de 3.000 agents.

 

–Però no volem criticar l’Ajuntament de Barcelona, sinó posar de relleu que l’efecte equilibrador de país que, en matèria de seguretat ciutadana, haurien de representar els Mossos d’Esquadra, està en realitat descompensat.

 

–A la nostra comarca, la ràtio d’agents per habitants dels Mossos vigent arreu no s’ha complert mai. Tenim els mateixos policies i patrulles operatives que l’any 2008, quan es va fer el desplegament al Baix Penedès. I si llavors ja era insuficient, imagineu-vos ara que hem duplicat la població empadronada. Imagineu-vos també com va la cosa a l’estiu.

 

–Els ajuntaments que ens podem permetre tenir una policia local, encara que sigui petita, fem no d’ara, sinó des de sempre, una tasca substitutòria que supleix la responsabilitat de qui li pertoca. I des que va començar la pandèmia ens hi hem abocat, posant-hi els recursos que teníem i els que no teníem. Hem complert amb escreix. El que no està escrit i més. Però no ens poden demanar miracles.

 

–I és més, i finalment, la lluita contra la pandèmia no és únicament qüestió de policia i seguretat. Les conseqüècies socials i econòmiques de la Covid-19 piquen també contra l’escullera dels ajuntaments. Tenim els serveis socials desbordats i hem hagut de multiplicar l’esforç de promoció econòmica, per pal·liar el desastre, fins on hem pogut i una mica més. O molt més. No demanem que ens ho reconeguin, sinó que no continuïn demanant més i més, pràcticament sense cap límit, mentre ells no hi posen res.

 

Una reflexió final... Estem en un moment molt difícil. Sabem que tothom està molt cansat, i més quan això es fa llarg. Però malgrat tots els errors oficials que s’hagin produït, tots i totes tenim una responsabilitat individual. La d’ajudar a superar aquest malson, que estaria molt més ben encarat si no haguéssim defallit. Ni  com a persones, ni com a col·lectivitat.

 

A un municipi turístic, on l’economia i els llocs de treball depenen d’una certa normalitat, encara més. No podem posar en risc la forma de guanyar-se la vida de tanta gent, per coses que si no són enguany, seran l’any vinent o el següent, i amb menys costs. És una qüestió d’empatia cap als que més pateixen, potser difícil d’entendre pels que pateixen menys aquesta situació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada