La candidata del PSC, Carme Chacón, es va reunir amb Albert Om per conversar a l'Hotel Abba Garden d'Esplugues de Llobregat dijous passat, hores abans de l'acte d'inici de campanya a la ciutat natal de la ministra. PERE TORDERA.
S'acosten tres directius d'empreses farmacèutiques a parlar-li dels problemes del sector. Se'ls escolta amb atenció i els acaba donant la seva adreça electrònica i el seu telèfon mòbil. Encaixa la mà a tots els empleats de l'hotel. No se li escapa cap detall ni sembla que tingui cap pressa per començar la conversa enregistrada. Dura 34' 18". A continuació, les millors jugades.
4' "Capitán, mande firmes"
"Riuràs si t'explico el dia que vaig prendre possessió del ministeri de Defensa. Portava talons i la meva obsessió era no caure. Anava per aquell paviment irregular del pati i pensava: «Carme, tota la vida estudiant només per mirar de no caure en un instant com aquest». Hi havia tants mitjans nacionals i internacionals... Era molt conscient de la importància del moment. Com que sóc molt previsora i estudiosa, el dia abans vaig estar mirant-me la presa de possessió de l'anterior ministre de Defensa de dalt a baix".
"Sabia perfectament el que havia de fer i m'havia treballat molt el discurs. Només em feien patir els talons. Poder passar revista sense caure allà, al davant de tothom. La veritat és que a les forces armades se'm va rebre amb molta normalitat. Crec que em va anar molt bé començar de zero. Recordo quan em va trucar el José Luis (Rodríguez Zapatero) per oferir-me el càrrec. El primer que vaig fer va ser llegir-me el Manual del soldado. Me'n vaig amarar i hi vaig arribar sabent què volien dir totes les estrelles. No estic segura que tots els ministres homes anteriors s'ho sabessin".
9'Una nena "inviable"
"Vaig ser una de les nenes blaves. Nenes que en teoria no podien sobreviure. La meva mare em va tenir amb 18 anys i jo vaig néixer amb una cardiopatia. Vaig estar mesos a la incubadora. Als meus pares els van dir que jo era «inviable», que no s'encarinyessin amb mi. L'avantatge és que és una malaltia que ni millora ni empitjora i, en canvi, els avenços mèdics van a mil per hora. Sé que tinc el cor al revés, però sobretot sé que la medicina d'aquest país m'ha permès viure i ser mare. Durant molt temps vaig pensar que no podria tenir fills".
"Quan vaig decidir ser mare, era un embaràs de risc. Però vaig estar molt controlada en tot moment. M'havien dit que no era una malaltia hereditària i, tot i així, quan va néixer el Miquel el primer que vaig demanar és pel cor. Estava perfecte. Tinc molta gratitud als meus pares, que em van educar com una nena sana, i al doctor Petit, el meu metge de tota la vida. No té nom la feina que fan els metges d'aquest país. Ara m'he adonat que podia donar un cop de mà a les famílies que tenen nens amb cardiopatia. Si no, ho vius molt privadament. També hi ha un presentador de TV3, Carles Prats, que ho té i ho ha fet públic. Potser pot ajudar veure que el Carles o jo tenim vides estressants i tirem endavant".
15' El Felipe i l'Iñaki
"El míting que més m'ha emocionat és el del Palau Sant Jordi de fa quatre anys. Jo estava embarassada però em trobava fantàsticament bé. És que aquella campanya va ser molt bonica. Estava ple a vessar, hi havia molt entusiasme, gent que no em coneixia i m'havia fet un pitet per al Miquel. Em queien les llàgrimes amb aquelles dones que havien estat dies fent ganxet per a una persona que no coneixien. En aquell míting també hi havia el Felipe. El Felipe s'estima molt Catalunya i aquí sempre se l'ha tractat molt bé. Jo és que sóc d'una família enamorada de Felipe González i d'Iñaki Gabilondo. Quan els ho dic se'n riuen, però és veritat. Aquesta campanya és diferent. Sé que no generem el mateix entusiasme. Per això encara sento més responsabilitat".
23'Joventut robada
"El meu avi no em va votar mai. Estava orgullós de la seva néta, però no em votava. Era un anarquista català que va viure la Lleva del Biberó, el camp de concentració i l'exili. Tot un personatge. Crec que em dedico a la política per una frase que em va dir un dia: «La història d'aquest país em va robar la joventut». La política és una vocació. No cal que estiguis en un partit, però sobretot és important no viure només per a un mateix".
29'El 20-N del 1975
"Ui, jo era molt petita. Tenia quatre anys, però recordo casa meva i el cava. Segurament el Punset et diria que no és possible que una nena de quatre anys pugui recordar-ho. I deu tenir raó l'Eduard. Però tinc aquesta imatge. Potser de tantes vegades que m'ho han explicat".
33' Dilema final
"Si em veuràs abans de presidenta del govern o deixant la política? No ho sé. La vida et marca les coses. La vida són fites. Pot passar una cosa i l'altra. No sé fins a quin punt em faig entendre".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada