L'alternativa sensata

Fe i Esperança

Aquests dies de campanya electoral, hem vist els nostres carrers com s’omplien de banderoles i pancartes de tota mena dels diferents partits. En una d’elles, veiem una mena de “profeta” que obre els braços i s’apodera de “la voluntat d’un poble”. No sabem quina és aquesta voluntat a la que fa referència, ja que ell ni tant sols va anar a la manifestació que va tenir lloc el passat 11 de setembre a Barcelona. Hem de fer, doncs, un acte de fe per saber allò a què es refereix. Però també cal fer un acte de fe, encara més gran, per creure-se’l. Aquest messies és el mateix que fa dos anys, encara no, ens va prometre que reactivaria l’economia, prioritzaria les polítiques socials i aconseguiria el pacte fiscal. Res d’això s’ha acomplert! Per tant, ni fent un acte monumental de Fe, no podem donar credibilitat a algú que no compleix les seves promeses i ens porta a un estrepitós fracàs de les seves polítiques en tant poc temps.

El passat dimarts, a Segur de Calafell, ens visitava una “funcionària de l’Estat” del Partit Popular per donar-nos esperança. Aquesta senyora ha hagut de plegar del seu càrrec per que havia promès tant (als d’Eurovegas) que, fins i tot, els del seu partit no podien assumir-ho. Veient el seu fracàs, almenys ha tingut dignitat i ha dimitit.

Però, aquesta setmana, ha vingut al Baix Penedès a dir-nos que, amb la Independència, “Catalunya es convertirà en una república bananera”. No ha encertat en cap de les dues paraules. En primer lloc, ni tant sols el President Mas sap si, amb la Independència, serem una república o una monarquia. I, en segon lloc, no ens podem convertir en una república (o monarquia) bananera per que ja ho som. La Catalunya que deixa CiU en aquests dos anys, ja és una Catalunya bananera. I, per què ho dic? Per què només cal veure les conseqüències de les seves polítiques en tots els àmbits.

Educació de quantitat

Un exemple clar d’això és el sistema educatiu que han aconseguit. Fa poc més d’un mes, vaig assistir a la reunió que fan els mestres de l’escola on van les meves filles. Dos cursos abans, els mateixos mestres “demanaven” canvis en les polítiques d’Ensenyament del tripartit, reivindicant la supressió de la sisena hora. En aquella mateixa reunió, el director ens deia als pares que “en pocs dies, hi hauria eleccions i ja sabeu el què heu de fer, hi ha un partit que diu que traurà la sisena hora”. ¡Increïble! L’escola pública fent campanya per a CiU i Artur Mas.

Ara, dos anys més tard, en aquesta reunió de mestres de l’escola, ens passaven un powerpoint anunciant que hi haurien més alumnes per aula (26), menys professors a l’escola, que no es podrien posar malalts per que el substitut vindria deu dies després i només cobriria el 85% de la jornada, que haurien de repartir per les aules d’altres cursos els nens que no tinguessin professors i, a sobre, al final de la reunió, demanaven idees als pares per intentar evitar que la qualitat de l’ensenyament baixés. Sense cap dubte, l’aposta educativa de Mas no és la de qualitat, sinó la de quantitat.

“Jo no he sigut!”

En el meu poble, Calafell, tenim un alcalde, de CiU, que dóna la culpa de tot als demés. No hi ha passos soterrats a la via, la culpa és d’ADIF. No puc fer inversions, la culpa és dels socialistes. No puc crear llocs de treball, la culpa és de l’Estat. Ell mai fa res malament. Jo afegiria que ell mai fa res, ni ha fet res, simplement. Però, a més, quan fa alguna cosa i la pífia, diu que “jo no he sigut!”, “jo no ho he fet”, “això és mentida”,... i fa marxa enrere.

El mateix passa amb Artur Mas. Es cansa de dir que no hi ha diners i que l’herència rebuda del tripartit és nefasta, que es va trobar els calaixos buits i plens de deutes, que es van deixar compromisos sense finançament darrera,... però, el primer que va fer només arribar al càrrec va ser treure l’ Impost de Successions que permetia ingressar entre 400 i 500 milions d’euros a la Generalitat, cada any. Tampoc ha donat ni un sol pas per crear un impost que gravi les grans fortunes. Ha protegit els seus! En canvi, ha introduït l’euro per recepta, ha pujat les matrícules universitàries, ha augmentat el cànon de l’aigua, ha implantat la taxa turística,... afavorint els que més tenen i perjudicant els que menys.

La comarca més aturada

El Baix Penedès és la comarca amb més el percentatge més alt d’atur de tota Catalunya. Hi ha uns deu mil aturats, aproximadament. Fa tres anys, n’hi havia vuit mil! Davant d’aquesta situació, el govern de Mas atura la construcció del Logis Penedès, amb l’excusa de la manca de diners. La urbanització del Logis costa 127 milions d’euros, només el 20% del que es recaptaria amb l’ Impost de Successions. Només aquest projecte ja donaria feina a sis mil persones de forma directa i unes dues mil més de forma indirecta. La logística pot ser la gran alternativa a la construcció per crear nous llocs de treball, però el Logis pot acabar, gairebé, amb l’atur del Baix Penedès. Per acabar amb l’atur, cal incentivar l’economia. Les retallades només ens porten a la recessió!

Aquesta inversió permetria a molts habitants del Baix Penedès no haver de marxar fora de la comarca per treballar, evitant desplaçaments. Però, el Baix Penedès també és la comarca més castigada pels peatges en les autopistes, més de vint euros en peatges per anar i tornar de Barcelona. Això suposa una pèrdua de competitivitat gran de les empreses ubicades a la comarca. Per aquest motiu, el grup parlamentari del PSC ha impulsat en aquesta legislatura una proposta per bonificar el 100% dels peatges de les autopistes als ciutadans del Baix Penedès.

És molt difícil arribar a Barcelona per carretera, estem abocats a utilitzar l’autopista, gairebé de forma única. Tant l’AP-7 com la C-32 són les vies més ràpides per accedir-hi i no hi ha alternatives. La construcció de l’A-7, aturada a Altafulla i a Vilafranca, ha de suposar una millora important en quant a comunicacions, en aquest sentit.

Amb treball i constància

L’única manera de sortir de la crisi és treballant i sent persistent. Amb fe i esperança no sortirem de la crisi, només en sortirem amb treball i constància. Per això, no són suficients les retallades. Quants menys diners té la gent, menys gasta. Retallant serveis generem més diferències de classes, més pobresa i més risc d’exclusió social. Hem d’invertir! Ja n’hi ha prou de parlar de les “primas” (cosines) i més parlar d’incentivar l’economia.

A Cunit i a Calafell en tenim un exemple, dos municipis clarament turístics i de serveis, on l’Estat atura la construcció dels passeigs marítims. Quin atractiu han d’oferir aquests dos pobles als seus visitants? Mentrestant, l’AVE a Galícia i diners pel corredor central. Hem d’invertir on hi ha l’activitat econòmica del país, a la costa mediterrània, fent el corredor del mediterrani, fent els passeigs marítims,... ja n’hi ha prou d’esperança!

Profecies i realitats

Però també ja no podem seguir creient en els messies, la fe i la paciència s’han acabat. Cal un govern que treballi i que penqui, com ho va fer el tripartit, com ho fan tots els governs del PSC. Cal que els nostres nois i noies puguin estudiar en condicions, fent l’Institut de Segur, per exemple. Cal que els nostres malalts puguin ser atesos de la millor manera possible, implantant de nou el servei d’urgències mèdiques de l’Arboç, per exemple. Cal que tothom pugui tenir feina i les empreses siguin competitives, amb el Logis i la gratuïtat dels peatges, per exemple. Per tot això, hem de deixar de creure en falsos profetes i il·luminats que agiten banderes per tapar les seves vergonyes i la seva mala gestió.

La seva incompetència ens porta a agreujar els nostres problemes més quotidians. Fem-los fora! Voteu l’alternativa sensata! Voteu a Pere Navarro! Voteu el PSC! Per la comarca, per Catalunya, per vosaltres!