Catalunya o Espanya

"No ha anat gens bé", així resumia el president Artur Mas la seva trobada amb Mariano Rajoy, el president del Govern espanyol, per parlar del pacte fiscal. El que va semblar una pantomima de reunió li ha anat bé als dos polítics contra les cordes per l'atur, les manifestacions dels diferents col·lectius de la societat, les retallades socials i les pujades d'impostos a les classes mitges. Rajoy ha tret la bandera espanyola i ha demostrat ser implacable davant els "insaciables" catalans. Mas ha tret l'estelada i ha tornat a Catalunya com un "heroi nacional", amb les butxaques buides, però amb la dignitat d'aquell que va a Madrid a "xulejar" el poder central. El resultat, escenari presumible d'eleccions anticipades a Catalunya que, sota l'agitació dels sentiments nacionalistes (espanyol i català), ocultaran la crua i dura realitat social (espanyola i catalana). Tothom oblidarà els seus problemes i s'alinearà al patriotisme per decantar el seu vot. No hi ha dubte que ha estat una bona estratègia de Mas i Rajoy per distreure l'atenció i continuar tenint enganyat al poble català i espanyol, fent que s'oblidi de la cruesa de la realitat quotidiana i entri en debats que no se sap ben bé on duran. Catalunya no està preparada per funcionar com a país autònomament, especialment en energia, comunicacions, transports i infraestructures. No té estructura d'Estat. Això pot implicar un caos al país, en cas de possibles boicots de la resta d'estats veïns. També pot suposar haver de prioritzar inversions necessàries per poder funcionar autònomament. Però no vull fer por, no val la pena.

I ara què? Doncs només resta un camí per a CiU... abanderar la independència que tant es reclamava en la manifestació de la Diada i en la que el president Mas no hi va participar. No resta cap altre via que aquesta, o la desil·lusió seria tant gran que l'heroi es convertiria en botifler de cop. No sé quines conseqüències pot tenir en el seu electorat, segurament no tots els seus votants hi estan còmodes, però està clar que CiU ha provocat un moviment en el mapa polític català de conseqüències encara desconegudes. Les primeres les trobem en les reaccions d'ICV, alineat obertament en favor de l'independentisme. Així, doncs, l'extrema esquerra catalana compta amb dos partits tradicionals que, ara, defensen el mateix, els ideals d'esquerra i l'independentisme. En el sentit oposat, el PP ja es mostra com el partit més radicalitzat en la dreta espanyolista, una mica més si cap. S'erigeix com aquell que defensa la unitat d'Espanya i la igualtat entre les diferents autonomies (més que mai, cafè per a tots).

El centredreta moderat català que, fins ara, ocupava CiU queda orfe. L'independentisme que ha abanderat de Mas fa que CiU es desplaci clarament cap l'extremisme català (tot i que, a hores d'ara, encara ningú ha sentit parlar el president Mas en aquests termes). On queda, doncs, el centre polític del país? Això és el que es pregunta molta gent. El doble eix de la política catalana queda, doncs, més desdibuixat que mai. L'eix dreta-esquerra queda molt clar: CiU i PP alineats a la dreta (fent polítiques de contenció o austeritat, com ells diuen), ERC i ICV a l'extrema esquerra (on sempre han estat) i el PSC ocupant l'espai d'equerra moderada del panorama polític català. Però, és l'altre eix, el nacional, el que s'ha mogut més. El PP s'ha radicalitzat en l'aposta pel model de l'Espanya "una, grande y libre", apostant per la igualtat entre comunitats i la recentralització de les competències, intentant anul·lar les autonomies i les diferències territorials i culturals. ERC, ICV i, ara sembla, CiU aposten ja per una Catalunya independent. I, en mig, amb el cor dividit, resta el PSC.

No sabem en quins termes es desenvoluparà la política catalana i espanyola en els propers mesos, però la radicalització de postures pot portar a situacions molt incòmodes pels socialistes catalans, similars a les d'haver de triar entre "el pare i la mare". Aquesta possibilitat mai se l'havia plantejat el PSC. A la gran família socialista el sentiment català i espanyol conviu des de fa temps, sota el respecte i el projecte comú de fer un país més just socialment i més equilibrat en el repartiment de la riquesa. El PSC mai ha estat un partit independentista, però tampoc es pot conformar en que Catalunya sigui una regió més d'Espanya. Som un partit d'arrels catalanistes. Per això, en el cas d'haver d'escollir, no es pot imposar un sentiment com a directriu de partit. En la meva opinió, el PSC no s'hauria de manifestar mai com a partit en un sentit o en un altre. Els seus votants, militants i simpatitzants si, ja que són ells els que tenen el sentiment individualitzat de pertinença a Catalunya o a Espanya. I, si ho fa, seria incongruent amb els principis de cohesió que van regir la seva constitució com a partit el 1978. Però, en cas d'haver d'escollir, sempre restarà l'espai de centreesquerra o d'esquerra moderada que ens caracteritza i ens dóna sentit a la nostra existència, ja que ningú més el podrà ocupar.

És en aquest cas, el d'haver d'escollir entre dos projectes confrontats, el dret a decidir del poble català ha de tenir més importància que mai. Ja ho vaig dir abans de la Diada i, després de tot el que ha succeït, aquest argument continua sent vàlid i més vigent que mai. El debat que hi haurà aquesta setmana al Parlament ho deixarà més en evidència. El PSC sempre ha tingut el dret a decidir dels pobles com a part del seu ideari, encara que alguns no ho creguin així (segurament, per desconeixement). És bo, doncs, que en fem ús, si cal. I, no tant sols deixem que els ciutadans de Catalunya puguin escollir, sinó que hauríem de promoure que ho fessin, el més aviat possible, per sortir de l'atzucac en que Mas i Rajoy ens han portat. Però, no mai en unes eleccions autonòmiques, sinó en un referèndum previ a aquestes eleccions. Així, doncs, un cop triat el camí nacional a seguir, podrem parlar, de nou, de les polítiques que realment interessen, o haurien d'interessar més, els ciutadans de Catalunya... l'atur, les desigualtats socials, les dificultats econòmiques de la major part de la població, la generació de dinàmiques positives per sortir de la crisi i la reconstrucció dels valors de la societat catalana.